dimarts, 3 de febrer de 2009

GNOLI


Peus de senyora. 1969


El Pop Art amb flaires renaixentistes

Domenico Gnoli va aprendre a llegir amb els llibres d’art que li deixava el seu pare, Umberto Gnoli, historiador i director de la Galleria Nazionale de Perugia. La seva mare, Annie de Garrou, era pintora, ceramista i dona de molta imaginació, virtut que va transmetre al seu fill. L’avi patern es deia com ell, Domenico Gnoli i era un poeta reconegut.
En un ambient familiar favorable era fàcil que el noi tirés cap a artista. Ho deia ell mateix: Vaig néixer sabent que seria pintor perquè el meu pare, crític d’art, em va presentar la pintura com l’única cosa acceptable. El seu pare el volia formar en la pintura clàssica italiana, ell se’n va apartar però el coneixement de les obres renaixentistes el va acompanyar tota la vida.
Dibuix i teatre - Nascut el 3 de maig de 1933 a Roma, la seva infantesa la va passar entre la capital i Spoleto. Durant la guerra va rebre lliçons de dibuix i d’arquitectura i després va aprendre l’art del gravat. El 1950, amb només disset anys ja va presentar una mostra de dibuixos a Roma.
De l’any 1952 al 1956 es va dedicar al teatre, començant com a decorador i immediatament com a actor. La seva habilitat en fer decorats i vestuaris no va passar desapercebuda i el va portar fins a l’Old Vic de Londres on va triomfar amb As you like it de Shakespeare. Però ves per on, després d’aquell èxit el xicot va abandonar el teatre perquè, deia: em distreu d’allò essencial.
La vida de Gnoli es repartia entre Londres, París i Roma quan amb la seva producció, essencialment de dibuixos i gravats, es va començar a donar a conèixer en el món artístic. El 1957 es va casar amb Luisa Gilardenghi i es van instal·lar a Nova York. Nombroses revistes americanes com Holiday, Sports Ilustrated, Horizon, Wagons Lits i d’altres van publicar durant la seva vida il·lustracions i reportatges de Gnoli. De fet la il·lustració va ser la seva principal font d’ingressos i li va fer guanyar, el 1966, la medalla d’or al millor dibuixant dels Estats Units.
Pintura - La seva trajectòria artística es va arrodonir quan va voler ampliar la dedicació a la pintura. A començament dels anys seixanta, separat de Luisa, es va instal·lar a l’illa de Mallorca, a Deià, amb Yannick Vu, una jove pintora amb qui es va casar l’any 1965 i que l’acompanyaria en els últims anys de la seva vida.
Pintar en aquella època i ser reconegut volia dir alinear-se amb els expressionistes abstractes americans, com Rothko o Pollock, amb els abstractes europeus com Tàpies o l’art brut de Dubuffet; pintar a cops d’escopeta com els Nouveaux Réalistes francesos, Klein, Arman o Saint-Phalle, o dedicar-se a la reproducció d’objectes casolans com feien els artistes del Pop Art, com Warhol. Per un italià amarat del Renaixement com Gnoli, cap d’aquests estils li quadrava. Amb una esmolada imaginació, va tenir la gosadia d’inventar el seu propi estil. Entre el postimpressionisme i el Pop Art, totes les pintures de Gnoli representen alguna part ampliada del cos humà. Mai però, mostra la persona que pinta. Ens n’ensenya el clatell, els cabells, la corbata, la jaqueta, la camisa o les sabates. I ho fa amb la minuciositat del gravador: els cabells es poden comptar, el teixit de l’americana es pot desfilar, les teles dels sofàs es poden palpar...
Pinta grans formats, amb els colors acrílics barrejats amb la sorra de Deià i n’obté unes obres que, val a dir-ho, li van costar de que algun marxant s’hi interessés. Durant vuit mesos va estar esperant a Paris que algú s’encuriosís per aquella pintura tan original però tan allunyada d’allò que el mercat demanava. Finalment el 20 de novembre de 1964 va exposar a la Gallerie André Schoeller amb un bon èxit de crítica. A partit d’aquella, un seguit d’exposicions, individuals o col·lectives, el van projectar arreu del món.
Gnoli treballava molt. De dia pintava, a la nit dibuixava. Li agradava, es clar, viure bé. S’havia comprat dos cavalls i un vaixell i s’havia traslladat a S’Estaca, la casa de l’arxiduc d’Àustria – ara propietat de l’actor Michael Douglas -, sense electricitat però, segons ell, el lloc ideal pel seu taller. La correspondència amb el seu marxant i amic americà, Ted Riley, dóna fe de les angúnies econòmiques i revelen, com no ho feia a ningú més, l’esgavellament de la seva salut que el va portar a les illes Grenadines a les Antilles. Va ser endebades. El 17 d’abril de 1970 va morir de càncer al Columbia Presbyterian Medical Center de Nova York on l’havien traslladat per l’agreujament de la malaltia.
Encara no tenia trenta set anys. Mai més ningú ha sabut pintar com ho feia ell.

Bibliografia
VVAA. GNOLI. Catàleg exposició Fundació Caixa de Pensions. Madrid. 1990.

Publicat el mes de febrer de 2009